Sóc mecànica!

No és la primera vegada que sento a parlar de la realitat augmentada i és un tema que trobo realment interessant. Per aquest motiu, no m’agradaria només parlar d’aquesta com a tal, sinó d’alguna aplicació que se li podria donar. Apartant-me una mica del món publicitari i de les múltiples opcions que ens dóna a nivell de màrqueting, voldria mostrar-vos un exemple (que no és la primera vegada que utilitzo, però que m’agrada força) que crec que il•lustra molt bé una altra aplicació de la realitat augmentada.

És l’exemple d’una demostració d’un noi normal, de professió no mecànic, que arregla un cotxe BMW com un vertader expert gràcies a les instruccions que rep a través d’una espècie “d’ulleres fantàstiques” que li mostren i li indiquen tot el que ha d’anar fent, però no com un vídeo a seguir, sinó sobre la mateixa realitat que està vivint en aquell moment real. Per tant, es tracta, també, del món real de forma augmentat: de la realitat augmentada. Perquè ho pugueu veure, us adjunto el link fent click aquí amb el vídeo de Youtube corresponent.

D’altra banda, i per acabar, se m’ha passat comentar-ho en el blog del “42”, però crec que en alguna carrera de la UPF estaven treballant amb aquest tipus de tecnologies. No sé ben bé si és realitat augmentada o no, però crec que eren dispositius que funcionaven de forma similar als mapes aquells en 3D que se’t despleguen al mòbil i et van orientant per la ciutat. És a dir, en l’exemple de la UPF es tractava de col•locar el telèfon mòbil (amb un dispositiu prèviament activat) sobre uns xips repartits per la Universitat i llavors, instantàniament, a la pantalla del mòbil apareixia certa informació del lloc on volien anar, què hi trobarien, etc. Tot i que, possiblement, aquest exemple tingui més relació amb els casos dels QR-Codes o Codis Bidi penjats al moodle!

Canvio click per casa

Seguint amb el post del poder d’anunciar-se a Internet a través de Google Adwords o altres “empreses” d’aquest estil, de forma sobretot econòmica i eficaç, voldria comentar un parell d’aspectes que m’han fet reflexionar.

En primer lloc, crec que pensar que Google Adwords és la base d’una estratègia de marca per donar-se a conèixer, no és del tot cert. Si que és cert en el sentit que si ets una petita empresa o un sol emprenedor és un ampli camí que et permet obrir moltes portes sense la necessitat d’invertir-hi massa. Però, penso que si es fa 100% per motius de rendibilitat, no és del tot així. M’explico: podria ser que apareguis “com a marca” a Google Adwords i no sé clickat... (llavors penses: mira, m’han vist anunciat, no m’han clickat, no he de pagar el cèntim d’euro per click i la meva finalitat s’ha complert.) Error!! Encara que parlem d’Internet, no deixem d’estar immersos en el mercat regit per la llei de l’oferta i la demanda. És a dir, menys clicks al meu anunci significa menys trànsit (menys demanda). Per tant, conseqüentment, a la que facin un click sobre el meu anunci, el cost per click d’aquest serà més alt, és a dir, pagaré més per aquest click!

Aquest cas, per exemple, crec que podria ser la solució que pensarien tenir moltes empreses que es vulguin anunciar a Google Adwords, amb el risc de compartir moltes paraules claus amb altres empreses de la mateixa categoria. Per exemple, si parlem d’una perruqueria per homes i dones a Calafell, possiblement com a paraules clau fem servir “perruqueria”, “unisex” i/o “Calafell” (entre altres). A la persona que li interessi fer aquesta recerca, quan introdueixi aquestes paraules al buscador tindrà un llistat amb un seguit d’anuncis similars. Per què? Doncs perquè segurament hi haurà més d’alguna perruqueria unisex a Calafell i és provable que totes les que s’anunciïn a la xarxa facin servir aquestes paraules. Quin sortirà en primera opció? I en segona? En funció de què? Llavors, els empresaris poden pensar: “és igual en quina posició estiguem! Si ja sortim al buscador, encara que no ens clickin, ja ens han vist!”. Aquest és l’error que comentava abans...

En segon lloc, i contraposat a això que he comentat ara, m’agradaria parlar d’una altra forma d’anunciar-se a través d’Internet. Bé, més ben dit, no és en sí una forma d’anunciar-se a Internet, sinó el poder d’Internet per anunciar alguna cosa. Es tracta, com molts ja sabreu, de la capacitat creativa i imaginativa que va tenir un noi en intercanviar un clip vermell per varis objectes de més valor fins a aconseguir una casa. Evidentment, si no hagués estat gràcies a Internet, no ho hagués pogut realitzar. Com molt bé il•lustra el text: “Y es que hoy, si uno no es noticia gracias a Internet, no es nadie”.

Forma de publicitat o no... vosaltres jutjareu, aquest últim és un mètode per anunciar algo a través d’Internet i ens fa reflexionar sobre el prodigiós poder de la xarxa en l’actualitat.

Un bon exemple d'advergaming!

Després d’haver llegit molts dels posts dels blogs dels meus companys, començant pel de la Lídia, he trobat molt interessant l’advergaming de Jag Black, sobre el qual m’agradaria fer algun comentari a nivell personal.

Realment, en aquest joc online, si que s’està anunciant un producte, uns texans, però crec que la interactivitat amb el client o possible consumidor en aquest cas és enorme! No únicament s’anuncien els texans sinó que penso que la marca està intentant fer passar una estona molt entretinguda al usuari, alhora que intenta, a través del joc virtual, crear simpatia entre la marca i el consumidor. A més, el tipus de joc i el producte estan en plena coherència amb el target de la marca... perfecte “a mi parecer”!

No obstant, el que ha fet una marca com aquesta no crec que ho pugui fer qualsevol marca, ja que penso que les característiques pròpies de la marca o del producte hi tenen molt a veure. Ara bé, per això està la imaginació... no? M’explico: possiblement una farmacèutica o una empresa de productes més seriosa no farà un advergaming d’aquestes característiques, però, per exemple, si podria fer algun tipus de joc virtual (com el conegut Farmville a Facebook) per intentar donar a conèixer el seu producte/marca al públic i fer-lo més familiar.

Està clar que estem en un període de certa saturació publicitària per part de les marques i d’un cansament generalitzat dels consumidors de veure tanta publicitat a tot arreu que interromp la seva informació. Per tant, aquests nous format que cada cop fan més “prossumidor” a l’usuari de la informació (encara que sigui publicitat), crec que poden ser molt interessants!

Elle Vs. Interviú

En aquest post parlaré d’un altre cas que va tenir lloc l’estiu de 2007 i el qual també fa referència a la publicació d’una exclusiva/notícia per part d’una revista en concret Vs. a una competidora seva. És el cas que molts ja coneixereu de les fotografies de l’Elsa Pataky en topless en una platja. Tot i així, adjunto 2 links per si algú vol fer un “remember”.

NOTÍCIA 1
NOTÍCIA 2

El cas el va acabar perdent la model, ja que resulta que es va exposar en topless en una platja d’ús plenament públic i transitada, on qualsevol persona l’hagués pogut veure. Ningú li va fer unes fotografies mig nua dins casa seva, sinó en un context propici a aquesta situació. No obstant, em vull centrar en el que als mitjans es refereix.

En aquest cas es tracta de la versió impresa de dos mitjans, publicades les dues (la permesa per l’actriu i la no permesa per ella) uns dies després que s’haguessin fet les fotografies. No obstant, Interviú hagués pogut penjar ipso-facto les fotografies a la seva versió online i tenir l’exclusiva. En aquest cas, per això, crec que Interviú va fer bé en esperar la versió paper perquè les fotografies que tenien eren diferents a les “oficials” que publicaria la revista Elle (no perdrien cap exclusiva) i, evidentment, molt millor un reportatge gràfic en paper que vengui (més diners) que no una versió online amb menys beneficis per Elle!

"Ostres nena, que wpa, no?"... "És que està d'examens i no té temps!"

La veritat, és que des que existeix Facebook, el que coneixem com el típic “comentari de fotos” és un clàssic que no falta pràcticament a diari en les meves connexions a la xarxa i relacions amb els amics.

Crec, sincerament, que no només pengem les fotos com a simples records (igual que fem o fèiem els àlbums de fotos abans), sinó que pugem les fotografies a la xarxa perquè les vegi com més gent millor, perquè tothom sàpiga el què hem fet, lo bé que ens ho fem passat i perquè, sobretot, ens facin comentaris respecte a aquestes.

Quan un amic ens comenta “Ostres, nena! Que wpa, no?” o bé “Vaya festa que us vau muntar!” automàticament requereix la nostra resposta i d’aquí la corresponent resposta de qui t’ha fet el comentari o d’una tercera persona afegida a la conversa. Per tant, el que vull dir amb això, és que s’originen unes converses entre els amics increïblement llargues, arrel del comentari d’una simple fotografia... inclús, m’atreviria a dir que a partir del 3r. comentari la conversa ja no té res a veure amb la fotografia ("nena, dígali al teu germà que em truki ke fa molt que no sé res d'ell.." "Si, clar! és que ara està d'examens i no té temps...")!

Com seria aquesta conversa analògicament parlant? Doncs quedaria un dissabte a la tarda només amb les meves amistats més properes (no amb els 3 milions de relacions que pugui tenir) per ensenyar-los-hi les fotos, en cas que m’ho demanessin o bé que jo tingués un interès especial en que les veiessin. Mentre miréssim les fotografies només parlaríem d’aquestes i del context concret en el qual les vam tirar. No crec que arrel de veure aquest àlbum sortís una altra conversa molt disparatada ni menys amb altres persones no presents que també hi participessin!

En aquest cas si que crec que el mitjà és el missatge! Sinó fixeu-vos en com arribaria a canviar el missatge ni no el poguéssim comunicar a través de les xarxes socials...!

Com sempre, arribo a la conclusió que les xarxes socials uneixen moltíssim les relacions entre les persones, les fan més fluides, dinàmiques i fan que siguin un “non-stop” en el contacte/comunicació!

Interessant... vull dir, interactiva persuasió

La web 2.0 (també a wikipèdia) no existiria si no existís la necessitat social de comunicació entre les persones. Però com tots sabem, comunicar no tant sols és escoltar i “tragar” informació, sinó que també és explicar i convertir-se en l’emissor d’informació. Les noves tecnologies han permès que pugui “existir” un espai en el qual els usuaris puguin compartir aquesta informació sense límits d’espai, distancia o temps… és a dir, anar més enllà de comunicar per parlar d’interactuar. Es tracta d’una altra forma de fer.

A continuació us mostro un exemple que permetrà que pugueu entendre millor de què es tracta, pels que encara no ho acabeu de veure clar. FORVO és un espai web que pretén ser el major diccionari internacional que contingui totes les paraules del món amb tots els idiomes i pronunciades per natius. Com ho faran? Una única persona es dedicarà a saber totes les paraules del món i trucarà a un natiu de cada país perquè la parli? Crec que no i també crec que la resposta ja la heu deduït. L’intercanvi de continguts a través de la web 2.0 en serà (i de fet n’està sent) la clau.

Amb tot això vull explicar que la base de la comunicació actual està passant en que no hi hagi un sol punt d’emissió d’informació, sinó que cada cop s’escolti més les necessitats del receptor perquè sigui aquest mateix qui faciliti la informació que pugui ser d’interès per a tots. Per exemple, a mi, com a consumidora de marques d’esport... què em pot resultar més atractiu: anar a buscar 50.000 samarretes fins que trobi la que m’agrada o bé dir a la meva marca què vull que em faci?

En resum, crec que aquest canvi de rols entre emissor/receptor d’informació, és a dir, la interactivitat que es produeix entre ells, està fent un grat favor a la persuasió, sobretot en el cas de la publicitat... ja no em venen tantes motos com abans, sinó la moto que vull!

El valor de les xarxes socials

Crec que aquest exemple que us mostro, és el clar retrat de com les xarxes socials poden influir altament en la publicitat. A part d’ampliar ràpidament el nostre cercle d’amistats, les xarxes socials tenen dos valors, també referits en el camp publicitari, que m’agradaria ressaltar.

En primer lloc, la característica bàsica de COMPARTIR INFORMACIÓ. Com ja he comentat en un altre post, la informació que es publica en una xarxa social corre com la pólvora en temps i espai, per tant, una marca que s’anunciï a Facebook, per exemple, pot ser coneguda de forma molt més ràpida que un anunci a TV. A part, també sense tenir en compte la inversió feta a la xarxa o en altres mitjans.

Tot i que la televisió també permet acotar i acostar-se al target de la marca a través de canals temàtics, entre altres, el punt diferencial d’Internet i sobretot les xarxes socials és que permeten la bidireccionalitat i la comunicació a dues bandes en la qual el consumidor també pot “demanar” el què vulgui a la seva marca. D’aquesta manera, es pot aconseguir una comunicació molt més directa i, evidentment, efectiva!

L’altre aspecte que volia ressaltar és el de la CREDIBILITAT UNIT A VELOCITAT. Possiblement vegis un spot per TV i no acabis de creure 100% el que t’està venent fins que un amic no t’ha explicat que realment funciona. I el que també està clar, és que tampoc crec que quan quedis amb un amic et dediquis a parlar sobre si allò nou que anuncien per TV és cert. En canvi, les xarxes socials permeten ipso facto que un amic/conegut parli de la informació que s’està anunciant en aquell moment concret i clar... si un amic ho diu: segur que funciona! És a dir, és molt més provable que s’estigui connectat a la xarxa i comentar en un moment donat un vídeo/acció publicitària que s’ha penjat al Facebook o Youtube, per exemple, que no pas veure un spot corrent per TV i comentar-lo al cap de 2,3 o 4 dies amb un amic, fent un cafè. Els que estudiem publicitat possiblement ho faríem... la resta no crec!

En resum, la viralitat de les xarxes socials és increïble!

Nou model publicitari o simplement botiga?

Tenint en compte que aquest podria ser un dels meus últims post del curs, aprofitaré per parlar d’una notícia que vaig llegir ja fa algunes setmanes als diaris i que em va sorprendre gratament. I què té d’especial? Doncs, possiblement, que em va fer arribar a pensar en lo útil que seria pels que estudiem publicitat (com a agència o com a anunciants) la seva existència.

La notícia venia publicada a La Vanguardia digital i parlava de la creació de la primera botiga a Europa sobre les noves tendències en productes de tot tipus, però productes del mateix any o que es llançarien en anys posteriors. El tema estava (i està) en que aquests productes tant nous es poden aconseguir de forma gratuïta, és a dir, estem parlant de la primera botiga gratis a Barcelona (amb el nom de Es lo último). A part, no tant sols hi ha productes, sinó també una quantitat important d’expositors amb les noves tecnologies del mercat perquè els consumidors les puguin provar.

A la part final del post hi ha alguns links amb unes de les novetats que es poden trobar en aquesta botiga.

A part d’això, vaig pensar que en un futur laboral (esperem que pròxim) seria perfecte un tipus de botiga així per poder-se anunciar de forma diferent. És a dir, un cop la gent conegui l’existència d’aquesta botiga i de com funciona (més endavant se’n volen fer més a la resta de països), crec que podria ser una plataforma de llançament important, sobretot per aquelles marques no tant reconegudes i/o que volen atraure públic de forma ràpida. Què més funcional que provar un producte de forma gratuïta per saber si agrada, no? A més, més que tractar-se del nou tipus de botiga del futur, crec que podria ser com el nou model de publicitat del futur. M’explico: no veure-ho tant sols com un lloc de “compravenda” de productes, sinó com un espècie de fira on les marques poden anunciar-se. Ara bé, seria més profitós per elles (les marques) si fessin estudis de mercat a grups de consumidors, aplicant tècniques com la del

Behavioral Targeting (BT) per saber quins són els interessos reals dels consumidors i dels usuaris dels seus productes i, d’aquesta manera, poder-los idear més adaptats a ells i exposar-los com a mode de pre-test a botigues com Es lo último.

Links:

http://www.esloultimo.com/mouse-elecom-para-windows-y-mac/

http://www.esloultimo.com/lg-watchphone-gd910/

http://www.esloultimo.com/nuevo-teclado-de-sanwa/

¡No al café para todos!

Este post va dedicado a todos los que en menos de un año intentaremos hacer publicidad y, es más, hacerla llegar a quien a nosotros nos interese. Viendo el panorama publicitario actual, deberemos hacer uso de Internet (y de lo que surja) para que se visualicen nuestros anuncios, aunque por lo que mi propia experiencia me enseña son muchísimos los anuncios que se me aparecen en medio de la pantalla cuando estoy navegando por Internet y los acabo quitando del medio… ale ¡por molestar! Con todo esto quiero decir que debemos hacer publicidad atractiva para nuestro público aunque sea en la red. No sólo hacer anuncios que les molesten porque llegan a todo el mundo, aunque no les interese.

Sin embargo, es esta publicidad en Internet la que puede ser mucho más rica que la que se sirve de los medios tradicionales: anuncios con audio, vídeo, animación, etc. pero pensaréis: ¿Y la televisión? Claro está, diferenciándose del medio TV, porque sobretodo, lo que aporta la Web es el hecho de permitir una interactividad muy interesante con el consumidor, como el hacer clic en otros enlaces derivados o descargas, entre otros.

Conclusión: la tecnología avanza “por sí sola”. Nuestro deber: llegar a nuestro target. Pero para ello, para que esta publicidad interactiva sea eficaz, se están desarrollando técnicas para segmentar al público objetivo según su comportamiento de navegación en la red. La más común es la llamada Behavioral Targeting (BT). Ésta técnica de marketing permite saber los intereses reales del usuario respeto a un producto o marca, a través de saber qué contenidos lee y escucha, cuales son las palabras que más usa, cuanto tiempo está en cada apartado consultado, qué productos compra... A partir de estos datos, los investigadores pueden crear un mismo perfil de grupo según unas mismas características de navegación. Sin embargo, cabe la posibilidad de pensar que esto puede ser intrometerse en la intimidad de las personas, pero ciertamente no es así. No crean grupos de personas singulares (ej: Juan es así y hace esto o María siempre usa contenidos con audio), sino que crean grupos (como en Facebook) de gente, mucha gente, que comparte cierto comportamiento homogéneo ante la Web. Mediante estos datos, los anunciantes pueden averiguar los gustos, intereses y/o opiniones de sus consumidores.

De esta forma, se cambia del “contenido: lo primero” a la ”audiencia: lo primero”. Y ante la enorme posibilidad que ofrece el actual panorama de medios, puede resultar mucho más eficaz encontrar a tu público segmentado. Además, el BT solucionará el problema típico de la intrusión de la misma publicidad para todo el mundo, sin que interese a todos por igual (¡Nooo café para todos!). Por su parte, el anunciante también maximizará sus beneficios y su inversión, ya que sólo invertirá para alcanzar a su diana; mientras que el soporte en cuestión podrá subir el precio a pagar por el anunciante para comercializar dicho anuncio, sin que este vea perjudicado su ROI.

En resumen, si los nuevos soportes publicitarios son cada día más modernos e innovadores, también deben serlo las técnicas que permitan que éstos resulten efectivos. Porqué a fin de cuentas, ¿para qué quiere un anunciante un súper anuncio interactivo muy creativo sino alcanza a su público?

WoW... WoM!

Suposo que a aquestes alçades, tots els que estudiem 4t. i últim curs de publicitat (sigui a la Pompeu o a qualsevol altre universitat), sabem què és el Drac Novell, o tècnicament anomenat Festival Internacional Drac Novell. Per la resta, que no teniu perquè saber-ho, ho comento breument: és un esdeveniment en el qual estudiants de Publicitat i RR.PP de qualsevol part del món poden presentar les seves pròpies creacions tant de ràdio, premsa com televisió, en les categories diferenciades de productes i serveis. Un jurat expert en el tema vota les 6 peces guanyadores de cada categoria, recompensant als seus autors amb una figura d’un Drac. Alhora, també es donen 3 premis més: el de “Creativitat en 24 hores”, “Creativitat en mitjans” i un últim Drac entregat segons les votacions del públic assistent a l’acte. El festival té una durada de 2 dies, en el qual s’alternen xerrades relacionades amb aquest món de la publicitat, la comunicació o el màrketing, entre altres, així com el visionat de totes les peces presentades en el festival.

És respecte una d’aquestes xerrades sobre la qual vull parlar. No tant de la conferència en sí, si no del que es va dir, que influeix molt sobre el nou model de la publicitat per anunciar-se als mitjans i que, a nosaltres, com a futurs publicistes, ens afecta. La conferència va anar a càrrec de Sven Mulfinger, conseller delegat de TRND (the real network dialogue), empresa que du a terme campanyes de marketing participatiu. Una de les novetats que es va comentar va ser la creació de la primera comunitat de Màrketing Participatiu a Espanya, el que també es coneix sota noms com “Word of Mouth Marketing (WoM)”, “Buzz Marketing” o “Customer to Costumer (C2C)”. Realment, no deixa de ser l’antic “boca-boca” o “boca-orella”, una de les formes més eficients i creïbles que té la publicitat de cara al consumidor. És a dir, és molt més fiable la recomanació d’un amic perquè es compri un determinat producte que no pas un anunci incrustar en mig d’un bloc llarguíssim a la televisió. I més actualment, tenint en compte la quantitat d’anuncis que hi ha als mitjans (sobretot en els convencionals) i que és molt difícil que cap d’ells destaqui per sobre de la resta.

Com a marca, s’han de buscar noves formes d’anunciar-se, de comunicar i, principalment, d’estar prop del consumidor, per tal de crear interactivitat amb ell, fer-lo partícip de la seva comunicació (el missatge de la marca) i esperar el seu feedback. Per tant, les marques han de saber qui és el seu públic objectiu per “parlar” amb ell i saber què vol. És aquí on entra el “boca-orella” de forma modernitzat, és a dir, el WoM. Es tracta d’una tècnica de comunicació que pretén la participació del consumidor en els mitjans no convencionals. Es tracta de la formació d’una àmplia xarxa on hi ha líders d’opinió o prescriptors del sector de la marca que parlen de les avantatges d’ús del producte en qüestió, igual que ho fa l’amic que et recomana comprar-lo. D’aquesta manera, el “boca-orella” creix de manera molt més ràpida gràcies als efectes de la xarxa i d’Internet. Tornem, per tant, a ser esclaus de les noves tecnologies per poder arribar a ser eficients: comunicar a qui volem comunicar i, realment, ser escoltats per aquests qui volem.

Evidentment, com del que es tracta és d’arribar al P.O. i no a tothom com si d’un spam es tractés, la marca disposa d’una base de dades que permet afinar el seu target.

Finalment, perquè s’anomena màrketing participatiu? On recau el tribut al seu nom? Doncs al fet que aquests prescriptors conversen amb el públic objectiu de la marca alhora que aquests també conversen amb altres amics o familiars (acció participativa del consumidor). Conseqüentment, la xarxa s’amplia i creix.

WoW... WoM!

Tecnológicamente Probado.

Supongo que todos, en nuestras juventudes muuuuy pero que muuuuy recientes, hemos tenido épocas de increíble histeria y locura por los conocidos VIP. Una de mis épocas fanáticas, años atrás, fue la que destapó David Beckham cuando llegó a España. No creo que me gustase por cómo chutaba las faltas… la verdad sea dicha. La cuestión es que yo tengo una hermana, ella tiene un padre (obviamente) que, a su vez, es íntimo amigo del médico del Real Madrid, que claro, sin lugar a duda, es el médico que atendió a Beckham durante su estancia a España. ¡Equilicuá! Aquí tuve yo la primera confirmación de la Teoría de los 6 grados de separación.

Dicha teoría prueba el hecho de que cualquier persona del mundo puede conectarse o encontrarse con cualquier otra mediante un máximo de seis intermediarios. Y, evidentemente, afirma la frase de que ¡el mundo es un pañuelo! Curiosidades como la de mi ejemplo, hay muchas más en otra Web en la que se menciona a Kevin Bacon.

En fin, que sumando lo que prueba la teoría, juntamente con la llegada, sobretodo, de las redes sociales en Internet (como Facebook, entre muchas otras), creo que dicha teoría podría reducirse en algunos grados, ya que todos los que somos usuarios de estas redes hemos “ampliado nuestro círculo de amigos”, por así decirlo y, consecuentemente, nos resulta más sencillo llegar a alguien. Es decir, antes, quien nos podía resultar muy lejano o con quien nunca pensamos que pudiésemos hablar, ahora resulta que lo tenemos agregado como amigo en Facebook, porque es el primo de la amiga de mi vecina.

Sin embargo, los que estudiamos publicidad, podemos encontrar otra salida a esta teoría ¿Pero como repercutiría esto en nuestro trabajo? Creo que el claro ejemplo lo podría ser el marketing viral.

Hace algunos años, estas nuevas formas de publicidad no existían. Hoy en día, podemos mediatizar y hacer llegar de un lado a otro del mundo cualquier información (ya no sólo curiosidades freaks, sinó también campañas de publicidad), como si de un virus se tratara. No únicamente hablamos de las redes sociales para hacer circular dicha información, sino también el envío de los sms al móvil o de los vídeos que se cuelgan en Youtube en forma, por ejemplo, de campaña Teaser.

Resumiendo, por una parte sabemos que existe una teoría que cuenta que podemos llegar a una persona de cualquier parte del mundo con sólo 6 intermediarios. Por otra parte, podríamos investigar qué Internet i los nuevos avances tecnológicos nos facilitan la comunicación con cualquier otra persona incluso a menos de 6 pasos. Moraleja: si una agencia de publicidad crea una campaña (llamémolos el virus), la pueden hacer llegar y correr sin cesar a donde quieran en solo un momento (publicidad viral). Creo que puede resultar mucho más efectivo que quedarnos en la teoría del año 1929 e ir difundiendo la campaña de boca en boca… La clave está, sin lugar a duda, en la facilidad de ejecución con la que se pueden hacer circular estos mensajes. Las gracias, una vez más, se las debemos a la tecnología.

P.D: un estudio de Microsoft confirmó esta teoría de 1929, a través de analizar mensajes de los llamados de mensajería instantánea de Messenger.

"no puedo creer que lo hayan inventado..."

Dicen que tener contactos es bueno: conocer a gente de todo tipo y de cualquier lugar, aprender y, sobretodo, curiosear… pues bien, éste es el inicio de mi post semanal: chica conoce a chico, chico tiene amigos un tanto especiales y chico cuenta a chica las hazañas curiosas de sus amigos…

Todo empezó este pasado fin de semana, cuando “x” (persona a quien adoro con locura) me pidió si podía subir un momento a mi casa para ver su correo. “X” no tiene Internet, ni siquiera PC. Nos conectamos y uno de sus fantásticos compañeros de trabajo le había mandado un mail, con la siguiente información linkeada (término literalmente inventado).

Como podéis ver, se trata de un vídeo que muestra un ejemplo de lo que es la realidad aumentada. En éste caso concreto, un cualquiera de la calle podría dedicarse a la mecánica más compleja sin saber ni siquiera poner un tornillo (perfectamente una servidora aquí presente lograría encargarse de dicha tarea).

Cómo han comentado muchos de mis compañeros de clase, “Internet ha conseguido que TODO sea tan sencillo”… las nuevas tecnologías avanzan a paso de gigante y, como en el caso que me fascinó de Google que traducía de forma instantánea mensajes de un idioma a cualquier otro (puede llegar a hacer obsoleto el hecho de no tener que aprender otras lenguas); también lo ha hecho éste otro ejemplo de tecnología avanzada, la realidad aumentada. De verdad, ¿muchos de estos inventos sirven para algo? O es simplemente, ¿a ver quien inventa más? Creo que, a no muy largo plazo, nos permitirá a todos hacer de todo, ¿puede ser?

P.D: Qué paradojas tiene la vida, que alguien que no tenga ni siquiera PC, me muestre de manera fascinada un vídeo de la realidad aumentada…

P.D.2: Si queréis más curiosidades e inventos desarrollados bajo cierto punto tecnológico, a valorar su real utilidad o su freakeada creación, podéis verlos en:

http://nopuedocreerquelohayaninventado.com

http://www.nopuedocreer.com/quelohayaninventado/153/implantes-de-silicona-con-mp3/

No siempre es malo esperar en la Laaaarga Cola

Dos cosas son obvias, y cada día más, en el mundo del entretenimiento actual: la migración de los contenidos de versión física a versión digital y el aumento de contenidos que nacen de forma desorbitada cada día en la red, ¡qué digo cada día! Cada milésima de segundo, en algún lugar del mundo, alguien hace público un vídeo con el resbalón de la tía Emilia el día de la boda, o la fiesta de unos colegas en aquel bareto de mala muerte, o el último video clip oficial de Madonna. No sé cual es la primera y cual la segunda, o si bien una cosa es consecuencia de la otra; lo único que sé es que ambas cosas permitieron desarrollar nuevos modelos o teorías comerciales que, actualmente, nos ayudan a entender su evolución.

Chris Anderson (Director General de la revista americana Wired, contenido de la cual se inspira en el gurú de los medios Marshall McLuhan) definió este proceso cómo el nacimiento de una nueva era en la cultura de la diversidad y desarrolló lo que bautizó como la Larga Cola.

Según Anderson, Internet ha cambiado las leyes del mercado y permite distribuir en la red todo tipo de productos prácticamente sin coste alguno. Siguen existiendo los productos estrella, aquellos que todas “las tiendas” tienen y que les aseguran beneficios (los más comprados), pero, sin embargo, están naciendo otro tipo de productos que hacen crecer la cultura de la diversidad. No son superventas (aunque tampoco cuesta esfuerzo económico tenerlos) pero puede que lleguen a serlo… como se diría aquí: “si sona la flauta…”.

Perfectamente, podría ser el caso de estos, aproximadamente, 70 blogs que nacieron hace 5 semanas en "Publicitat en Mitjans Interactius"; nosotros, sus creadores, somos gente normal (uno más, uno cualquiera) que contamos curiosidades mezcladas entre el mundo de la publicidad y el de las nuevas tecnologías. Pero esto es sólo un ejemplo. Cómo dice rizar el rizo, ¿quién no conoce y cantó alguna vez el "Numa Numa Yei"? ´¿Cómprastéis su single? Ja ja ja. Creo que no. A estos chicos sí les sonó la flauta y, entre todos, les hicimos subir posiciones en la larga cola y, durante días o meses, estubieron en el top de los tops: un superventas.

Volviendo a la larga cola: este nuevo modelo de distribución del material de entretenimiento (cultural, por qué no) queda representado gráficamente en una larga cola de popularidad de cada producto. En la parte más ancha se encuentran los “hits” del momento y en su cola está el resto de la oferta, en orden descendiente de popularidad. Sin embargo, esta cola crece verticalmente cuando más gente compra un determinado producto y lo hace en horizontalmente cuando más oferta nazca.

Actualmente, hay muchos métodos que pueden dar a conocer la larga cola de productos existentes, como ahora los blogs, las publicaciones en broadcastings, etc., pero creo que uno de los más destacados sería el llamado “boca-oreja”, en su versión literal de boca-oreja (contar a oídas algo que se ha visto u oído a otra persona) o bien en su versión online más fiel a las nuevas tecnologías: a través de las redes sociales. Por lo menos, es éste el método que más fuerte irradia en mi.

P.D: quizá esté naciendo una nueva estrategia de mercado que permita tener material para todo tipo de públicos, a la vez que ayude a alguna futura Madonna a darse a conocer en todo el mundo, ¿no creéis?

I'm tired of using technology….

Todo se hace por algo, por algún motivo, no sólo porque sí. Veréis, ahora está lloviendo. Llueve de manera exagerada y tengo que llenar mi tiempo vació hasta que llegue la hora de comer. ¿Qué hago? ¿Limpio mi habitación? ¿Me distraigo haciendo mis ejercicios de homework? Obviamente, no. Acabo de conectar mi portátil, seguidamente Internet y después de mirar mi facebook me he decidido en hacer un atracón de blogs.

Tengo mil y una pestañas abiertas, pero voy a la realmente interesante: después de leer el último post de misscachitos, he ido directamente a leer sus respectivos comentarios. Uno de ellos, el de susINTERACTIVOS, comentaba la importancia que puede llegar a tener para unos futuros profesionales de la publicidad como nosotros la Frikipedia. ¿Esto para qué lo cuento? Pues porque a sido la clave (el link) para que mi mente se redireccionará hasta el blog de susINTERACTIVOS y pudiera leer su post. Sí, cómo una cadena. Ella, ha hablado de algo llamado Facebook Léxico y, me reitero de nuevo, ha comentado lo fundamental que puede ser para anunciantes saber lo que siente la gente, o lo que quiere o lo que pide, a partir de cualquier herramienta que se lo pueda facilitar.

Este post, junto con una noticia que encontré me han hecho reflexionar. La noticia es la siguiente: Samsung ha creado una herramienta que permitirá medir el impacto publicitario en tiempo real, lo cual permitirá emitir los contenidos publicitarios en función del público que esté mirando la pantalla. Este “chisme” ayudará a anunciantes y a comerciantes ya que podrán saber con antelación la edad y el sexo de quienes miren la pantalla en un determinado momento y, así, podrán adelantarse a poner los anuncios que les interese. Es decir, los anunciantes podrán saber cuando se concentra más su público objetivo para poner su anuncio y conseguir así más impacto. Además, por ejemplo, podrán saber cual es el anuncio más visto y/o el menos visto para poder repetirlo más.

CONCLUSIÓN: BENEFICIO MUTUO, PARA TODOS. La cuestión fundamental de este caso, primeramente, es que entre otros muchos soportes tecnológicos, éste va a poder “ayudar” (en cierto modo) a la gente, “enchufándole” los contenidos que para ellos sean relevantes. A su vez, los anunciantes podrán servir sus marcas y productos sólo a quien le interese, minimizando costes.

Mi reflexión personal dice así: creo que la tecnología avanza a pasos gigantescos, por lo que debemos (y particularmente, debo) ponerme las pilas a tope e infectarme de todas las novedades tecnológicas que, por lo que estoy viendo y a fin de cuentas, van a ser beneficiosas para los que estudiamos esta, nuestra, profesión de la publicidad.

Per què aquest teclat?

Divendres, a classe, vam comentar una línia temporal amb els invents tecnològics desenvolupats al llarg de la història. Quan vam parlar de la màquina d’escriure, atribuïda a Christopher Sholes pel seu èxit comercial, em va cridar l’atenció que des d’aquella primera màquina de l’any 1867 fins als ordinadors més moderns d’avui dia, no s’ha canviat ni variat la més mínima disposició de les lletres dels seus teclats. Evidentment s’han afegit símbols gràfics i ortogràfics, etc., però el que són les lletres en sí, s’han deixat i es van establir d’aquesta manera. Per què? Qui ho va pensar així?

blog i facebook i blog i...

Després d'anar escrivint blogs... estic veient que s'assembla força al facebook....

És una petita reflexió personal que a vegades faig sense saber ben bé per què: escrius algo que t'interessa, amb alguna imatge i el teu amic/company/el que sigui ho comenta. I sense donar-te'n compte (o si), acabes donant la teva versió sobre allò que escrius, i aconsegueixes que tothom qui ho llegeixi sàpiga més de tu mirant el teu blog o el teu facebook que parlant face to face, encara que faci molt que us conegueu.

Clàudia

kom + teknologia... - privacitt?

Fa alguns dies, en un dinar familiar d'aquells que t'aixeques a les 7h de la tarda, estavem amb la televisió com a so ambiental, però de cop i volta tots la vam escoltar. La notícia era la següent: la publicació d'unes fotografies que mostraven uns sms dels mòbils del conseller Joan Saura i el president parlamentari del PPC, Daniel Sirera, comentant (amb paraules no molt correctes, per així dir-ho), que la reunió parlamentària a la qual estaven o el partit polític que militaven no passava, com si diguessim, pel seu millor moment (ampliació de la notícia a: més informació i més informació 2).

Realment, això és un pretext per dir-vos fins a quin punt és lícit o no que la tecnologia s'introdueixi en la nostra vida privada. Podem les persones controlar la tecnologia per decidir què enviem, comuniquem o mostrem de nosaltres? O arribarà un punt en que la tecnologia serà "intel·ligent" i ens dominarà a nosaltres? Retornant al preàmbul del post: fa 20 anys, o potser menys, no crec que cap parlamentari enviés missatges privats, servint-se de la tecnologia, a ningú. A no ser que ho fes com encara ho fem alguns dels alumnes (inclosa jo): tros de paper, llàpis i mil doblegadetes del full perquè arribi al seu destinatari sense que ningú sàpiga que hi posa.

Crec que aquest cas concret pot (de fet ja ho ha fet) crear cert debat entre la població, ja que a ningú no interessa que cap polític digui a la seva dona que fa recollirà ell la nena a l'escola, però es podria debatre que un polític digui que la reunió parlamentària és un tostón. En aquest últim cas... "xaval! si t'aborreixes deixa el teu lloc buit al parlament i una persona menys a pagar entre tots..."

Quan era l'època de l'home de cromanyó

En aquell temps de la prehistòria,
ara deu fer dos-cents mil anys,
un home es va cobrir de glòria,
fill de dos orangutans.
Dret amb les potes del darrera
i amb calçotets de pell de visó,
va començar la seva carrera
el famós home de cromanyó.

(LA TRINCA: cançó popular catalana)

Si el senyor Marshall McLuhan visqués el dia d’avui... ai senyor! Ell que parlava de l’extensió de l’home com allò creat pel propi home per tal d’ajudar-lo a satisfer les seves necessitats; doncs ell, avui mateix veuria que tot el món en sí és com una extensió. En el fons es pot entendre que tot allò que creem ens ajuda i ens fa la vida més fàcil, però jo em demano fins a quin punt, si tot això desaparegués en aquest mateix instant, les persones podríem saber viure sense aquestes extensions.

Que a l’home li fa falta anar més ràpid? Doncs crea l’extensió de les seves cames: el cotxe. Que l’home necessita recordar els números de telèfon i els aniversaris dels amics? Doncs crea l’extensió de la seva memòria: el telèfon mòbil o l’agenda electrònica.

La majoria d’aquestes extensions formen part de les noves tecnologies (cada tecnologia que neix té la capacitat d'ampliar -extendre- un organisme de les persones); tecnologies que, fins fa 15 0 20 anys, no eren més que potencials utopies. Ho sabíem fer tot sense la meitat dels aparells més moderns que tenim avui dia. Potser tot això és com aquell anunci que diu que no sabes lo que te pierdes hasta que lo pruebas. O fins i tot millor, aquell altre que diu que no podrás comer sólo una, fent-nos veure que tenir prop la tecnologia ens crea adicció.

Sabríem viure sense aquestes extensions? Sabríem tornar enrere, quan era l’època de l’home de cromanyó?